La Renaixença

La Societat catalana va viure un procés ràpid de transformació al llarg del segle XIX.
Van ser factors determinats en la novia visió de Catalunya la indústrialització i l'obrerisme, la Renaixença i el catalanisme polític.
La conjunta històrica generada per la industrialització va provocar canvis notables sobretot a les importants migracions del camp a la ciutat.

El creixement de Barcelona, progressiu i imparable va refarmar la ciutat com a primer nucli poblacional de Catalunya.

En termes de llengua, l' únic que es volia era que el el català fós vehícle de cultura, la qual com va escriure Joaquín Molas, va ser el resultatde diverses situacions polítiques socioeconòmiques i culturals.

A finals del segle XVIII, es va voler recuperar la llengua catalana com a llengua literària i de cultura.
El Romanticisme va adquirir a Catalunya un caràcter marcadament arqueològic. Poetes i pintors es van complaure en el món de les ruïnes i del passat.

Al 1836 ja havia tot un seguit de publicacions que preparàven el naixement de la Renaixença.

El lligam entre Renaixença, religió i catalanisme es va farmar amb la figura de Josep Torres i Bages que va replantejar l'unió existent entre Catalunya i el catolicisme.
Des del seu punt de vista, la religió era un aire configuradora de personalitat col·lectiva catalana.

La crisi colonial espanyola de 1898 va significar una nova imprensida per al catalanisme.

El famós tancament de caixes de 1899 va ser, a més d'un rebuig d'una pujada dels impostos, una clara resposta a la manca de sensibilitat envers les propostes catalanistes per part dels governs de Madrid.

El Catalanisme es va configurar com una nova manera de plantejar l'articulació d'Espanya. D'aquesta manera es van albirant nous temps per progrés del país.