Àngel Guimerà i el romanticisme

Àngel Guimerà va néixer a Tenerife. És fill de pare català i mare canària.
Es traslladà a El Vendrell quan tenia vuit anys. Més endavant es va enamorar de Maria Rubió, on els seus pares respectius s'oposaven al prometatge.

Un dels aspectes que van influenciar molt en les seves obres va ser el saber que quan ell va nèixer els seus pares no estaven casats.
En les seves obres s'explica en gran part la contradicció entre l'alt voltatge passional i l'extrema discreció de la seva vida íntima.

Es sospirava de que era homosexual pel fet de que era solter i el estar contínuament envoltat de deixebles més joves. Amb el temps només uns biògrafs com Caravaca, primer, i Ferran de Pol més tard, encararen el tema amb una certa transparència. L'últim, a més, de forma provocadora, proclamant clarament "Guimerà no era homosexual".
Pel que fa al seu "mestissatge", el tema de l'inadaptat, del diferent, és un motiu recurrent a la seva obra. És evident que s'hi pot trobar una clara relació amb la biografia del dramaturg.

EL DRAMATURG

El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment, i destacar que en el context del teatre català de l'època dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre en català de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. Això va provocar la insatisfacció de molts intel·lectuals.

Però es va donar un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta tradició romàntica.

Guimerà fou l'autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d'una tragèdia catalana que prestigiés una literatura on Verdaguer ja havia incorporat l'èpica.

La tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d'una banda, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques.

On millor sabé expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900).

El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, és potser el més difícil de sistematitzar, ja que la diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor.
Guimerà va començar a sentir també la necessitat de no perdre el favor del públic i va intentar adaptar el seu teatre als nous corrents estètics que el modernisme va posar en circulació.
Obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) va fer que l'autor recuperes en part el to de les seves millors produccions.

EL POETA I EL NARRADOR

Guimerà obtingué el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877).
La seva producció estrictament lírica fou escassa; es redueix a dos reculls, un del 1887 (Poesies, amb pròleg de Josep Yxart, i un altre del 1920 (Segon llibre de poesies). La característica més marcada en aquest àmbit de la seva obra és sens dubte la varietat de registres.

La dedicació de Guimerà a la prosa narrativa fou més aviat circumstancial, fins al punt que la seva aportació al gènere es redueix a un parell de contes ("El gos de casa" i "El nen jueu", 1890) i una novel·la breu: Rosa de Lima (1917).

EL POLÍTIC CATALANISTA

Per a ell, la creació literària i el catalanisme van estretament lligats.
Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.

Finalment, al 1906 va aplegar alguns dels seus discursos i parlaments al volum Cants a la pàtria, dedicat al seu amic Pere Aldavert.