MARIA ROSA d'Àngel Guimerà

A través de la literatura més o menys escolar ens arriba una consideració d’Àngel Guimerà com a figura fonamental de les lletres de la Renaixença. Junt amb Jacint Verdaguer i Narcís Oller que van ser representants per excel·lència de la poesia i de la novel·la. Molts dramaturgs que van conèixer l’èxit són avui ignorats. Per tant, sembla que determinades obres de l’autor de Maria Rosa ens parlen de mons, de sensacions, de passions que, encara, no s’han perdut.

Respecte a la seva obra teatral, Guimerà va tindre molt d' èxit. Gal·la Placídia s’estrenà l’any 1879.
Continuà escrivint poemes, però de manera més escadussera i reiterant esquemes ja utilitzats.

La poesia de Guimerà es pot classificar dins dels cànons romàntics. Va conrear el poema narratiu, tractant bàsicament temes històrics i religiosos. Junt amb una petita presència de la poesia lírica, inspirada en records familiars i en certa mitificació de la infantesa. Aquesta sèrie de composicions poètiques van ser aplegades en dos reculls: Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920).


El seu primer teatre va participar en l’estètica romàntica. La influència del romanticisme dramàtic francès (Víctor Hugo) i italià (Pietro Cossa) li van proporcionar una base per als seus intents teatrals. Gal·la Placídia (1879) és el primer esclat d’una obra dramàtica prometedora.

En les seves tres obres més destacades;

Maria Rosa, Terra Baixa, i La filla del mar, Guimerà intentava mostrar les passions i les reaccions d’uns personatges situats en un temps i en un país.

Respecte a la síntesi teatral entre el Romanticisme i el Realisme, la revisió de l’obra dramàtica guimeraniana ens porta a destacar el punt dolç de la seva trajectòria. Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar formen una trilogia valuosa, que es podria definir com el producte més acabat i personal del seu geni dramàtic.
La insistència en el romanticisme dramàtic es manifesta positivament en el domini de la creació de personatges centrals, que contrasten amb un entorn inadequat i inversemblant i destacar també les seves figures tenen una grandesa i una força inquietants.

Aquestes tres obres proporcionen a l'autor una encertada visió dels camins a seguir per construir una síntesi dramàtica interessant, que serà qualificada de drama realista.
Les aquestes tres obres més destscades del autor, es tracta molt el tema passional, a Maria Rosa i a Terra baixa, és un dona l'objecte d'aquesta passió enfollida, mentre que a La filla del mar, succeirà el meteix, però al voltant d'un home.

Guimerà treballa a partir de l’observació de la realitat, perquè pretén de fer versemblants els tipus i les situacions de les seves obres. Aquest punt de partença reforça la visió realista que volia aconseguir.

Centrant-nos en el tema de l'estructura, dels personatges i del conflicte dramatic, a Maris Rosa, no és una peça dramàtica innovadora, però aplega un seguit de qualitats que la fan modèlica dins de l'estil de dramatúrgic d'Àngel Guimerà.


L’obra té una estructura molt convencional, amb tres actes que es poden correspondre, respectivament, amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Cada acte es troba constituït per una sèrie d’escenes (14 el primer, 15 el segon i 11 el tercer), que tenen dues funcions: en primer lloc, creen situacions que fan avançar l’acció i, després, algunes d’elles serveixen per a trencar la cruesa i la intensitat dramàtica de l’obra.

En el primer acte, ja se’ns donen tots els trets ambientals i de caracterització de personatges que es mantindran al llarg del drama.

En el segon acte constatem el paper preponderant que va agafant la problemàtica passional, mentre que el conflicte social arriba al seu punt més àlgid, però alhora simptomàtic de la seva propera marginació.

I en el tercer acte desenvolupa aquest casori i les seves conseqüències. Entrem plenament en el terreny del conflicte passional.

Els personatges d’aquesta obra tenen una doble caracterització.
El cor de personatges que envolta Maria Rosa i Marçal intenta de fer valer el seny. Però la passió es mou pels viaranys de la follia i l’irracional, i el conflicte esclata d’una manera que ens parla del sentit tràgic d’aquesta obra. En definitiva, el destí que ha conduït en Marçal cap a aquella dona, li ha posat en safata les accions posteriors, `perquè “al món vénen les coses d’una mena de manera”. Maria Rosa i Marçal tenen, com a personatges, els trets d’aquelles figures de la tragèdia que se saben emportades per una força superior que els domina i els impossibilita de fugir de la llei del destí.