dimarts, 23 de novembre del 2010
dijous, 4 de novembre del 2010
Conferència de Màrius Torres
En aquesta conferència que es va celebrar el dia 28 d'octubre a Tarragona, Sr. Salvador Escudé, que és professor de llengua i de literatura catalana, ens va donar molta informació sobre aquest poeta que morí l'any 1942.
Màrius Torres va dir;
"La distància no es mesura amb kilòmetres, sinó amb coneixements".
Era una persona que sempre deia que la lliçó de l'esperança s'ha de repassar cada dia.
La poesia és una de les coses que educa la sensibilitat i també és una de les coses que neteja el llenguatge.
Per a ell, la poesia era misteri, i amb ella compartia les emocions i els sentiments.
Marius Torres és un poeta intemporal.
Va escriure 96 poemes. Segons ell la poesia també és comunicació.
Una altre de les seves frases que cal destacar: "La poesia no és màgia ni joc, és mitjà de comunicació". La poesia és un combat, no és suficient expressant tan sols sinceritat.
El seu to és de confessió secreta i solitària.
A més a més la major part de la seva poesia vol ser recitada.
L'ant 1910, Lleida comença a canviar.
Els seus pares van trencar amb una Lleida provincial.
Escletxes:
- Catalanisme
- Republicanisme
- L'espiritisme (és a dir, el que va fer mal)
Aquestes tres coses, van portar a terme l'educació de Màrius.
Ell només va viure 32 anys.
Va néixer al mig del carrer major de Lleida.
Moltes de les seves coses, és a dir, de la seva biografia, es sap gràcies a la Núria.
A la seva família practicaven un cristianisme vital.
Màrius en totes les seves cartes és molt discret.
Un altre fet important és que l'any 37, van matar a més de 50 nois.
El poeta va estudiar medicina però també escrivia poesia. La seva vida es parteix als 25 anys a causa de la caiguda de la seva malaltia, la tuberculosis, on va estar ingressat al sanatori de Puig d'Elena.
És aquí on va escriure moltes de les seves obres.
Al principi, al poc temps d'estar ingressat, escriu una poesia molt pessimista, però més tard comença a escriure tot lo contrari. La seva poesia és una poesia èpica.
Un altre frase que va voler destacar:
"com són d'insuportables les persones que no han patit mai".
No comença a parlar sobre la seva família fins a la seva separació.
L'any 1931 li dedica un poema a la seva mare. Aquesta obra és la més espiritualista de totes. També li en dedica un a la seva germana.
L'any 1938, bona part de la ciutat cau en mans dels feixistes qui van ocupar la seva casa.
Sobre el seu amor,cal destacar que es va enamorar tres cops;
1. Se li asseu al costat en una simfonia.
2. Carme Oliver
3. Malta, amor idealitzat (amor blanc)
La natura és molt important per a Màrius Torres ja que ell a partir de la natura expressa els seus estats d'ànim.
Els Torres estaven familiaritzats amb la mort i molts dels poemes expressen dubte.
L'estiu del 42, rep la trobada de la seva germana i ell demana tocar a la seva família ja que feia quatre anys que no la veia.
El poeta va morir el 29 de Desembre del 1942.
Màrius Torres va deixar una gran memòria en la literatura catalana.
Màrius Torres va dir;
"La distància no es mesura amb kilòmetres, sinó amb coneixements".
Era una persona que sempre deia que la lliçó de l'esperança s'ha de repassar cada dia.
La poesia és una de les coses que educa la sensibilitat i també és una de les coses que neteja el llenguatge.
Per a ell, la poesia era misteri, i amb ella compartia les emocions i els sentiments.
Marius Torres és un poeta intemporal.
Va escriure 96 poemes. Segons ell la poesia també és comunicació.
Una altre de les seves frases que cal destacar: "La poesia no és màgia ni joc, és mitjà de comunicació". La poesia és un combat, no és suficient expressant tan sols sinceritat.
El seu to és de confessió secreta i solitària.
A més a més la major part de la seva poesia vol ser recitada.
L'ant 1910, Lleida comença a canviar.
Els seus pares van trencar amb una Lleida provincial.
Escletxes:
- Catalanisme
- Republicanisme
- L'espiritisme (és a dir, el que va fer mal)
Aquestes tres coses, van portar a terme l'educació de Màrius.
Ell només va viure 32 anys.
Va néixer al mig del carrer major de Lleida.
Moltes de les seves coses, és a dir, de la seva biografia, es sap gràcies a la Núria.
A la seva família practicaven un cristianisme vital.
Màrius en totes les seves cartes és molt discret.
Un altre fet important és que l'any 37, van matar a més de 50 nois.
El poeta va estudiar medicina però també escrivia poesia. La seva vida es parteix als 25 anys a causa de la caiguda de la seva malaltia, la tuberculosis, on va estar ingressat al sanatori de Puig d'Elena.
És aquí on va escriure moltes de les seves obres.
Al principi, al poc temps d'estar ingressat, escriu una poesia molt pessimista, però més tard comença a escriure tot lo contrari. La seva poesia és una poesia èpica.
Un altre frase que va voler destacar:
"com són d'insuportables les persones que no han patit mai".
No comença a parlar sobre la seva família fins a la seva separació.
L'any 1931 li dedica un poema a la seva mare. Aquesta obra és la més espiritualista de totes. També li en dedica un a la seva germana.
L'any 1938, bona part de la ciutat cau en mans dels feixistes qui van ocupar la seva casa.
Sobre el seu amor,cal destacar que es va enamorar tres cops;
1. Se li asseu al costat en una simfonia.
2. Carme Oliver
3. Malta, amor idealitzat (amor blanc)
La natura és molt important per a Màrius Torres ja que ell a partir de la natura expressa els seus estats d'ànim.
Els Torres estaven familiaritzats amb la mort i molts dels poemes expressen dubte.
L'estiu del 42, rep la trobada de la seva germana i ell demana tocar a la seva família ja que feia quatre anys que no la veia.
El poeta va morir el 29 de Desembre del 1942.
Màrius Torres va deixar una gran memòria en la literatura catalana.
divendres, 22 d’octubre del 2010
MÀRIUS TORRES
Màrius Torres va néixer a Lleida 1910 i morí el 1942, és a dir, va morir amb 32 anys.
Va ser poeta i va estudiar la carrera de medicina a Barcelona. Un cop la va acabar, va fer un viatge per França i Itàlia. També va estar a Lleida, però poc temps ja que va caure greument malalt de tuberculosi i va estar ingressat al hospital on va morir set anys després. Durant aquest temps, es pot dir que va estar escribint la seva poesia durant el període de la Guerra Civil i la inmediata postguerra.
Marius es va educar d'una banda en el republicanisme catalanista i de l'altra banda en una concepció espitirualista de l'existència que tant havia de pesar en la seva obra lírica.
L'obra literària de Torres se centra en la poesia, moltes de les deves poesies les va escriure mentres estava ingressat al sanatori de Puig d'Olena.
La seva situació personal marcada sobretot per la seva malaltia, la guerra civil i la desfeta, accentuen la solitud del poeta i determinen així el caràcter reflexiu de la seva poesia, que segons en Carles Riba; "brolla sempre des de la crisi".
També és important saber que en els seus temes sobre la solitud, l'amistat, l'amor, la mort, la música, etc. són molt desenvolupats amb una gran exigència formal.
A banda, cal destacar que Joan Sales li va publicar un recull de la correspondència entre ell i el poeta, titulat; "Cartes a Marius".
En l'actualitat, Torres, és considerat un dels poetes catalans més importants del segle XX. I la seva obra ha estat traduïda al anglès i al castellà.
Va ser poeta i va estudiar la carrera de medicina a Barcelona. Un cop la va acabar, va fer un viatge per França i Itàlia. També va estar a Lleida, però poc temps ja que va caure greument malalt de tuberculosi i va estar ingressat al hospital on va morir set anys després. Durant aquest temps, es pot dir que va estar escribint la seva poesia durant el període de la Guerra Civil i la inmediata postguerra.
Marius es va educar d'una banda en el republicanisme catalanista i de l'altra banda en una concepció espitirualista de l'existència que tant havia de pesar en la seva obra lírica.
L'obra literària de Torres se centra en la poesia, moltes de les deves poesies les va escriure mentres estava ingressat al sanatori de Puig d'Olena.
La seva situació personal marcada sobretot per la seva malaltia, la guerra civil i la desfeta, accentuen la solitud del poeta i determinen així el caràcter reflexiu de la seva poesia, que segons en Carles Riba; "brolla sempre des de la crisi".
També és important saber que en els seus temes sobre la solitud, l'amistat, l'amor, la mort, la música, etc. són molt desenvolupats amb una gran exigència formal.
A banda, cal destacar que Joan Sales li va publicar un recull de la correspondència entre ell i el poeta, titulat; "Cartes a Marius".
En l'actualitat, Torres, és considerat un dels poetes catalans més importants del segle XX. I la seva obra ha estat traduïda al anglès i al castellà.
dijous, 14 d’octubre del 2010
MARIA ROSA d'Àngel Guimerà
A través de la literatura més o menys escolar ens arriba una consideració d’Àngel Guimerà com a figura fonamental de les lletres de la Renaixença. Junt amb Jacint Verdaguer i Narcís Oller que van ser representants per excel·lència de la poesia i de la novel·la. Molts dramaturgs que van conèixer l’èxit són avui ignorats. Per tant, sembla que determinades obres de l’autor de Maria Rosa ens parlen de mons, de sensacions, de passions que, encara, no s’han perdut.
Respecte a la seva obra teatral, Guimerà va tindre molt d' èxit. Gal·la Placídia s’estrenà l’any 1879.
Continuà escrivint poemes, però de manera més escadussera i reiterant esquemes ja utilitzats.
La poesia de Guimerà es pot classificar dins dels cànons romàntics. Va conrear el poema narratiu, tractant bàsicament temes històrics i religiosos. Junt amb una petita presència de la poesia lírica, inspirada en records familiars i en certa mitificació de la infantesa. Aquesta sèrie de composicions poètiques van ser aplegades en dos reculls: Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920).
El seu primer teatre va participar en l’estètica romàntica. La influència del romanticisme dramàtic francès (Víctor Hugo) i italià (Pietro Cossa) li van proporcionar una base per als seus intents teatrals. Gal·la Placídia (1879) és el primer esclat d’una obra dramàtica prometedora.
En les seves tres obres més destacades;
Maria Rosa, Terra Baixa, i La filla del mar, Guimerà intentava mostrar les passions i les reaccions d’uns personatges situats en un temps i en un país.
Respecte a la síntesi teatral entre el Romanticisme i el Realisme, la revisió de l’obra dramàtica guimeraniana ens porta a destacar el punt dolç de la seva trajectòria. Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar formen una trilogia valuosa, que es podria definir com el producte més acabat i personal del seu geni dramàtic.
La insistència en el romanticisme dramàtic es manifesta positivament en el domini de la creació de personatges centrals, que contrasten amb un entorn inadequat i inversemblant i destacar també les seves figures tenen una grandesa i una força inquietants.
Aquestes tres obres proporcionen a l'autor una encertada visió dels camins a seguir per construir una síntesi dramàtica interessant, que serà qualificada de drama realista.
Les aquestes tres obres més destscades del autor, es tracta molt el tema passional, a Maria Rosa i a Terra baixa, és un dona l'objecte d'aquesta passió enfollida, mentre que a La filla del mar, succeirà el meteix, però al voltant d'un home.
Guimerà treballa a partir de l’observació de la realitat, perquè pretén de fer versemblants els tipus i les situacions de les seves obres. Aquest punt de partença reforça la visió realista que volia aconseguir.
Centrant-nos en el tema de l'estructura, dels personatges i del conflicte dramatic, a Maris Rosa, no és una peça dramàtica innovadora, però aplega un seguit de qualitats que la fan modèlica dins de l'estil de dramatúrgic d'Àngel Guimerà.
L’obra té una estructura molt convencional, amb tres actes que es poden correspondre, respectivament, amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Cada acte es troba constituït per una sèrie d’escenes (14 el primer, 15 el segon i 11 el tercer), que tenen dues funcions: en primer lloc, creen situacions que fan avançar l’acció i, després, algunes d’elles serveixen per a trencar la cruesa i la intensitat dramàtica de l’obra.
En el primer acte, ja se’ns donen tots els trets ambientals i de caracterització de personatges que es mantindran al llarg del drama.
En el segon acte constatem el paper preponderant que va agafant la problemàtica passional, mentre que el conflicte social arriba al seu punt més àlgid, però alhora simptomàtic de la seva propera marginació.
I en el tercer acte desenvolupa aquest casori i les seves conseqüències. Entrem plenament en el terreny del conflicte passional.
Els personatges d’aquesta obra tenen una doble caracterització.
El cor de personatges que envolta Maria Rosa i Marçal intenta de fer valer el seny. Però la passió es mou pels viaranys de la follia i l’irracional, i el conflicte esclata d’una manera que ens parla del sentit tràgic d’aquesta obra. En definitiva, el destí que ha conduït en Marçal cap a aquella dona, li ha posat en safata les accions posteriors, `perquè “al món vénen les coses d’una mena de manera”. Maria Rosa i Marçal tenen, com a personatges, els trets d’aquelles figures de la tragèdia que se saben emportades per una força superior que els domina i els impossibilita de fugir de la llei del destí.
Respecte a la seva obra teatral, Guimerà va tindre molt d' èxit. Gal·la Placídia s’estrenà l’any 1879.
Continuà escrivint poemes, però de manera més escadussera i reiterant esquemes ja utilitzats.
La poesia de Guimerà es pot classificar dins dels cànons romàntics. Va conrear el poema narratiu, tractant bàsicament temes històrics i religiosos. Junt amb una petita presència de la poesia lírica, inspirada en records familiars i en certa mitificació de la infantesa. Aquesta sèrie de composicions poètiques van ser aplegades en dos reculls: Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920).
El seu primer teatre va participar en l’estètica romàntica. La influència del romanticisme dramàtic francès (Víctor Hugo) i italià (Pietro Cossa) li van proporcionar una base per als seus intents teatrals. Gal·la Placídia (1879) és el primer esclat d’una obra dramàtica prometedora.
En les seves tres obres més destacades;
Maria Rosa, Terra Baixa, i La filla del mar, Guimerà intentava mostrar les passions i les reaccions d’uns personatges situats en un temps i en un país.
Respecte a la síntesi teatral entre el Romanticisme i el Realisme, la revisió de l’obra dramàtica guimeraniana ens porta a destacar el punt dolç de la seva trajectòria. Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar formen una trilogia valuosa, que es podria definir com el producte més acabat i personal del seu geni dramàtic.
La insistència en el romanticisme dramàtic es manifesta positivament en el domini de la creació de personatges centrals, que contrasten amb un entorn inadequat i inversemblant i destacar també les seves figures tenen una grandesa i una força inquietants.
Aquestes tres obres proporcionen a l'autor una encertada visió dels camins a seguir per construir una síntesi dramàtica interessant, que serà qualificada de drama realista.
Les aquestes tres obres més destscades del autor, es tracta molt el tema passional, a Maria Rosa i a Terra baixa, és un dona l'objecte d'aquesta passió enfollida, mentre que a La filla del mar, succeirà el meteix, però al voltant d'un home.
Guimerà treballa a partir de l’observació de la realitat, perquè pretén de fer versemblants els tipus i les situacions de les seves obres. Aquest punt de partença reforça la visió realista que volia aconseguir.
Centrant-nos en el tema de l'estructura, dels personatges i del conflicte dramatic, a Maris Rosa, no és una peça dramàtica innovadora, però aplega un seguit de qualitats que la fan modèlica dins de l'estil de dramatúrgic d'Àngel Guimerà.
L’obra té una estructura molt convencional, amb tres actes que es poden correspondre, respectivament, amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Cada acte es troba constituït per una sèrie d’escenes (14 el primer, 15 el segon i 11 el tercer), que tenen dues funcions: en primer lloc, creen situacions que fan avançar l’acció i, després, algunes d’elles serveixen per a trencar la cruesa i la intensitat dramàtica de l’obra.
En el primer acte, ja se’ns donen tots els trets ambientals i de caracterització de personatges que es mantindran al llarg del drama.
En el segon acte constatem el paper preponderant que va agafant la problemàtica passional, mentre que el conflicte social arriba al seu punt més àlgid, però alhora simptomàtic de la seva propera marginació.
I en el tercer acte desenvolupa aquest casori i les seves conseqüències. Entrem plenament en el terreny del conflicte passional.
Els personatges d’aquesta obra tenen una doble caracterització.
El cor de personatges que envolta Maria Rosa i Marçal intenta de fer valer el seny. Però la passió es mou pels viaranys de la follia i l’irracional, i el conflicte esclata d’una manera que ens parla del sentit tràgic d’aquesta obra. En definitiva, el destí que ha conduït en Marçal cap a aquella dona, li ha posat en safata les accions posteriors, `perquè “al món vénen les coses d’una mena de manera”. Maria Rosa i Marçal tenen, com a personatges, els trets d’aquelles figures de la tragèdia que se saben emportades per una força superior que els domina i els impossibilita de fugir de la llei del destí.
divendres, 8 d’octubre del 2010
MARIA-ROSA d’Àngel Guimerà
Respecte a la seva obra teatral, Guimerà va tindre molt d' èxit.
Continuà escrivint poemes, però de manera més escadussera i reiterant esquemes ja utilitzats.
La poesia de Guimerà es pot classificar dins dels cànons romàntics. Conreà el poema narratiu, tractant bàsicament temes històrics i religiosos. Junt amb una petita presència de la poesia lírica, inspirada en records familiars i en certa mitificació de la infantesa, destaca un apartat considerable de poesia patriòtica, amb la intencionalitat política i civil. Aquesta sèrie de composicions poètiques van ser aplegades en dos reculls: Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920).
En moltes de les seves peces poètiques, hi sura una pintura dramàtica de les escenes i dels personatges i la força d’un llenguatge ple d’imatges, el porten cap a solucions expressives d’alt nivell poètic.El seu primer teatre va participar en l’estètica romàntica.
En les seves tres obres més destacades;
Maria Rosa, Terra Baixa, i La filla del mar, no hi havia en Guimerà un afany costumista o d’antropòleg; simplement intentava mostrar les passions i les reaccions d’uns personatges situats en un temps i en un país.
Respecte a la síntesi teatral entre el Romanticisme i el Realisme, la revisió de l’obra dramàtica guimeraniana ens porta a destacar el punt dolç de la seva trajectòria. Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar formen una trilogia valuosa, que es podria definir com el producte més acabat i personal del seu geni dramàtic.
La insistència en el romanticisme dramàtic es manifesta positivament en el domini de la creació de personatges centrals, que contrasten amb un entorn inadequat i inversemblant i destacar també les seves figures tenen una grandesa i una força inquietants.
Els aspectes més positius d’aquesta interpretació quimeraniana del romanticisme i del realisme, proporcionen a l’autor de Maria Rosa una encertada visió dels camins a seguir per construir una síntesi dramàtica interessant, que serà qualificada de drama realista.
Les aquestes tres obres més destscades del autor, es tracta molt el tema passional, a Maria Rosa i a Terra baixa, és un dona l'objecte d'aquesta passió enfollida, mentre que a La filla del mar, succeirà el meteix, però al voltant d'un home.
Guimerà treballa a partir de l’observació de la realitat, perquè pretén de fer versemblants els tipus i les situacions de les seves obres. Aquest punt de partença reforça la visió realista que volia aconseguir.
Centrant-nos en el tema de l'estructura, dels personatges i del conflicte dramatic, a Maris Rosa, no és una peça dramàtica innovadora, però aplega un seguit de qualitats que la fan modèlica dins de l'estil de dramatúrgic d'Àngel Guimerà.
En el primer acte, ja se’ns donen tots els trets ambientals i de caracterització de personatges que es mantindran al llarg del drama.
En el segon acte constatem el paper preponderant que va agafant la problemàtica passional, mentre que el conflicte social arriba al seu punt més àlgid, però alhora simptomàtic de la seva propera marginació.
I en el tercer acte desenvolupa aquest casori i les seves conseqüències. Entrem plenament en el terreny del conflicte passional.
Els personatges d’aquesta obra tenen una doble caracterització.
El cor de personatges que envolta Maria Rosa i Marçal intenta de fer valer el seny. Però la passió es mou pels viaranys de la follia i l’irracional, i el conflicte esclata d’una manera que ens parla del sentit tràgic d’aquesta obra. En definitiva, el destí que ha conduït en Marçal cap a aquella dona, li ha posat en safata les accions posteriors, `perquè “al món vénen les coses d’una mena de manera”. Maria Rosa i Marçal tenen, com a personatges, els trets d’aquelles figures de la tragèdia que se saben emportades per una força superior que els domina i els impossibilita de fugir de la llei del destí.
dijous, 7 d’octubre del 2010
Auca d'en Guimerà
Els pares d'Àngel Guimerà vivien a Canàries, lloc on va néixer ell, però més tard es va traslladar al Vendrell (situat al Penedès) amb la seva família. En aquest nou lloc va tindre que adaptar-se a nous ambients, nous companys, una nova llengua (el català) i nous afanys.
Per a ell era molt important Catalunya i des de ben jove estudiava força per no ser un carallot.
Més tard, es va enamorar de Maria Rubió, el seu amor impossible ja que no va ser correspost.
Trist, abandona el Vendrell i se'n va a Barcelona on arribarà ben lluny. Comença doncs, a escriure a la revista "La Gramalla". També va començar a tindre molt d'èxit en els seus versos i escrits en que a tothom li encantava.
També va participar en els Jocs Florals, el qual li van animar molt. Destacar també que el fan Mestre en Gai Saber i continuà escrivint molts poemes.
Després de tot això és quan comença a centrar-se en el teatre on va tindre també moltíssim èxit, sobretot en el drama realista.
Els tres llibres que més èxit van tindre van ser:
-Maria Rosa
-Mar i Cel
-La filla del mar
A l'any 1909 se li fa un gran homenatge i fins i tot les seves obres van sortir al cinema, i destacar també que els seus drames traduïs també van arribar als Estats Units.
Poc després, Guimerà va morir a Petritxol, i tothom va a estar de dol perquè s'emportaven a enterrar al gran artista del Renaixement.
Per a ell era molt important Catalunya i des de ben jove estudiava força per no ser un carallot.
Més tard, es va enamorar de Maria Rubió, el seu amor impossible ja que no va ser correspost.
Trist, abandona el Vendrell i se'n va a Barcelona on arribarà ben lluny. Comença doncs, a escriure a la revista "La Gramalla". També va començar a tindre molt d'èxit en els seus versos i escrits en que a tothom li encantava.
També va participar en els Jocs Florals, el qual li van animar molt. Destacar també que el fan Mestre en Gai Saber i continuà escrivint molts poemes.
Després de tot això és quan comença a centrar-se en el teatre on va tindre també moltíssim èxit, sobretot en el drama realista.
Els tres llibres que més èxit van tindre van ser:
-Maria Rosa
-Mar i Cel
-La filla del mar
A l'any 1909 se li fa un gran homenatge i fins i tot les seves obres van sortir al cinema, i destacar també que els seus drames traduïs també van arribar als Estats Units.
Poc després, Guimerà va morir a Petritxol, i tothom va a estar de dol perquè s'emportaven a enterrar al gran artista del Renaixement.
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Àngel Guimerà i el romanticisme
Àngel Guimerà va néixer a Tenerife. És fill de pare català i mare canària.
Es traslladà a El Vendrell quan tenia vuit anys. Més endavant es va enamorar de Maria Rubió, on els seus pares respectius s'oposaven al prometatge.
Un dels aspectes que van influenciar molt en les seves obres va ser el saber que quan ell va nèixer els seus pares no estaven casats.
En les seves obres s'explica en gran part la contradicció entre l'alt voltatge passional i l'extrema discreció de la seva vida íntima.
Es sospirava de que era homosexual pel fet de que era solter i el estar contínuament envoltat de deixebles més joves. Amb el temps només uns biògrafs com Caravaca, primer, i Ferran de Pol més tard, encararen el tema amb una certa transparència. L'últim, a més, de forma provocadora, proclamant clarament "Guimerà no era homosexual".
Pel que fa al seu "mestissatge", el tema de l'inadaptat, del diferent, és un motiu recurrent a la seva obra. És evident que s'hi pot trobar una clara relació amb la biografia del dramaturg.
EL DRAMATURG
El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment, i destacar que en el context del teatre català de l'època dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre en català de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. Això va provocar la insatisfacció de molts intel·lectuals.
Però es va donar un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta tradició romàntica.
Guimerà fou l'autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d'una tragèdia catalana que prestigiés una literatura on Verdaguer ja havia incorporat l'èpica.
La tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d'una banda, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques.
On millor sabé expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900).
El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, és potser el més difícil de sistematitzar, ja que la diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor.
Guimerà va començar a sentir també la necessitat de no perdre el favor del públic i va intentar adaptar el seu teatre als nous corrents estètics que el modernisme va posar en circulació.
Obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) va fer que l'autor recuperes en part el to de les seves millors produccions.
EL POETA I EL NARRADOR
Guimerà obtingué el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877).
La seva producció estrictament lírica fou escassa; es redueix a dos reculls, un del 1887 (Poesies, amb pròleg de Josep Yxart, i un altre del 1920 (Segon llibre de poesies). La característica més marcada en aquest àmbit de la seva obra és sens dubte la varietat de registres.
La dedicació de Guimerà a la prosa narrativa fou més aviat circumstancial, fins al punt que la seva aportació al gènere es redueix a un parell de contes ("El gos de casa" i "El nen jueu", 1890) i una novel·la breu: Rosa de Lima (1917).
EL POLÍTIC CATALANISTA
Per a ell, la creació literària i el catalanisme van estretament lligats.
Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.
Finalment, al 1906 va aplegar alguns dels seus discursos i parlaments al volum Cants a la pàtria, dedicat al seu amic Pere Aldavert.
Es traslladà a El Vendrell quan tenia vuit anys. Més endavant es va enamorar de Maria Rubió, on els seus pares respectius s'oposaven al prometatge.
Un dels aspectes que van influenciar molt en les seves obres va ser el saber que quan ell va nèixer els seus pares no estaven casats.
En les seves obres s'explica en gran part la contradicció entre l'alt voltatge passional i l'extrema discreció de la seva vida íntima.
Es sospirava de que era homosexual pel fet de que era solter i el estar contínuament envoltat de deixebles més joves. Amb el temps només uns biògrafs com Caravaca, primer, i Ferran de Pol més tard, encararen el tema amb una certa transparència. L'últim, a més, de forma provocadora, proclamant clarament "Guimerà no era homosexual".
Pel que fa al seu "mestissatge", el tema de l'inadaptat, del diferent, és un motiu recurrent a la seva obra. És evident que s'hi pot trobar una clara relació amb la biografia del dramaturg.
EL DRAMATURG
El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment, i destacar que en el context del teatre català de l'època dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre en català de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. Això va provocar la insatisfacció de molts intel·lectuals.
Però es va donar un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta tradició romàntica.
Guimerà fou l'autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d'una tragèdia catalana que prestigiés una literatura on Verdaguer ja havia incorporat l'èpica.
La tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d'una banda, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques.
On millor sabé expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900).
El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, és potser el més difícil de sistematitzar, ja que la diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor.
Guimerà va començar a sentir també la necessitat de no perdre el favor del públic i va intentar adaptar el seu teatre als nous corrents estètics que el modernisme va posar en circulació.
Obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) va fer que l'autor recuperes en part el to de les seves millors produccions.
EL POETA I EL NARRADOR
Guimerà obtingué el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877).
La seva producció estrictament lírica fou escassa; es redueix a dos reculls, un del 1887 (Poesies, amb pròleg de Josep Yxart, i un altre del 1920 (Segon llibre de poesies). La característica més marcada en aquest àmbit de la seva obra és sens dubte la varietat de registres.
La dedicació de Guimerà a la prosa narrativa fou més aviat circumstancial, fins al punt que la seva aportació al gènere es redueix a un parell de contes ("El gos de casa" i "El nen jueu", 1890) i una novel·la breu: Rosa de Lima (1917).
EL POLÍTIC CATALANISTA
Per a ell, la creació literària i el catalanisme van estretament lligats.
Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.
Finalment, al 1906 va aplegar alguns dels seus discursos i parlaments al volum Cants a la pàtria, dedicat al seu amic Pere Aldavert.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Àngel Guimerà
Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845.
El lloc de naixement va fer que Guimerà s'eduqués en castellà fins als 8 anys, moment en què la seva família es trasllada al Vendrell.
En aquest nou lloc, Guimerà aprèn sobre la cultura i les formes de vida catalanes.
Als 14 anys se'n va a estudiar a Barcelona. Al 1862 torna al Vendrell i s'enamora de Maria Rubió. Aquest amor impossible marcarà profundament al poeta.
Als 25 anys entra en contacte amb els escriptors de la jove Catalunya.
Els dos trets que més van influir en la seva vida va ser:
- La marginació que sentia pel seu origen canari.
- I pel fet de saber que els seus pares no fossin cassats quan ell va néixer.
És un autor molt sensible. Les seves poesies tenen un caràcter negatiu i utilitza un llenguatge força expressiu. Hi ha obres que tracten sobre el món perdut de la seva infantesa i de la vida pagesa.
El seu primer poema el va publicar a la revista "La Gramalla" amb el títol de El rei i el conseller.
Més tard va participar en la fundació de la revista "La Renaixença" de la qual arriba a ser director.
Els Jocs Florals van suposar la recuperació de la llengua catalana.
Al 1877 és premiat amb La flor natural, La viola i L'anglentina.
Al teatre és on va tindre els seus millors èxits, on ell vol renovar el teatre català (tant com en la forma com en els temes), i no tardarà en convertir-se en el màxim exponent de la Renaixença en el camp teatral.
Ell es distingeix per la tragèdia romàntica. Mar i cel va tindre molt d'èxit, i tres obres de Guimerà que també van destacar van ser:
- Maria Rosa
- Terra baixa
- La filla del mar
Als inicis del s. XX, s'imposa un nou gust i el teatre internacional reflecteix ambients cosmopolites i refinats, per aquest motiu el teatre de Guimerà va perdre actualitat.
Al 1894 un dels seus discursos finalment es fa en català i la llengua s'emforteix com a llengua de cultura.
L'any 1909 rep un nou homenatge pel seu treball en favor de la cultura i la societat catalana.
Finalment, Àngel Guimerà mor al 1924 on milers de persones surten al carrer per donar-li l'últim ADÉU!
El lloc de naixement va fer que Guimerà s'eduqués en castellà fins als 8 anys, moment en què la seva família es trasllada al Vendrell.
En aquest nou lloc, Guimerà aprèn sobre la cultura i les formes de vida catalanes.
Als 14 anys se'n va a estudiar a Barcelona. Al 1862 torna al Vendrell i s'enamora de Maria Rubió. Aquest amor impossible marcarà profundament al poeta.
Als 25 anys entra en contacte amb els escriptors de la jove Catalunya.
Els dos trets que més van influir en la seva vida va ser:
- La marginació que sentia pel seu origen canari.
- I pel fet de saber que els seus pares no fossin cassats quan ell va néixer.
És un autor molt sensible. Les seves poesies tenen un caràcter negatiu i utilitza un llenguatge força expressiu. Hi ha obres que tracten sobre el món perdut de la seva infantesa i de la vida pagesa.
El seu primer poema el va publicar a la revista "La Gramalla" amb el títol de El rei i el conseller.
Més tard va participar en la fundació de la revista "La Renaixença" de la qual arriba a ser director.
Els Jocs Florals van suposar la recuperació de la llengua catalana.
Al 1877 és premiat amb La flor natural, La viola i L'anglentina.
Al teatre és on va tindre els seus millors èxits, on ell vol renovar el teatre català (tant com en la forma com en els temes), i no tardarà en convertir-se en el màxim exponent de la Renaixença en el camp teatral.
Ell es distingeix per la tragèdia romàntica. Mar i cel va tindre molt d'èxit, i tres obres de Guimerà que també van destacar van ser:
- Maria Rosa
- Terra baixa
- La filla del mar
Als inicis del s. XX, s'imposa un nou gust i el teatre internacional reflecteix ambients cosmopolites i refinats, per aquest motiu el teatre de Guimerà va perdre actualitat.
Al 1894 un dels seus discursos finalment es fa en català i la llengua s'emforteix com a llengua de cultura.
L'any 1909 rep un nou homenatge pel seu treball en favor de la cultura i la societat catalana.
Finalment, Àngel Guimerà mor al 1924 on milers de persones surten al carrer per donar-li l'últim ADÉU!
diumenge, 3 d’octubre del 2010
La Renaixença
La Societat catalana va viure un procés ràpid de transformació al llarg del segle XIX.
Van ser factors determinats en la novia visió de Catalunya la indústrialització i l'obrerisme, la Renaixença i el catalanisme polític.
La conjunta històrica generada per la industrialització va provocar canvis notables sobretot a les importants migracions del camp a la ciutat.
El creixement de Barcelona, progressiu i imparable va refarmar la ciutat com a primer nucli poblacional de Catalunya.
En termes de llengua, l' únic que es volia era que el el català fós vehícle de cultura, la qual com va escriure Joaquín Molas, va ser el resultatde diverses situacions polítiques socioeconòmiques i culturals.
A finals del segle XVIII, es va voler recuperar la llengua catalana com a llengua literària i de cultura.
El Romanticisme va adquirir a Catalunya un caràcter marcadament arqueològic. Poetes i pintors es van complaure en el món de les ruïnes i del passat.
Al 1836 ja havia tot un seguit de publicacions que preparàven el naixement de la Renaixença.
El lligam entre Renaixença, religió i catalanisme es va farmar amb la figura de Josep Torres i Bages que va replantejar l'unió existent entre Catalunya i el catolicisme.
Des del seu punt de vista, la religió era un aire configuradora de personalitat col·lectiva catalana.
La crisi colonial espanyola de 1898 va significar una nova imprensida per al catalanisme.
El famós tancament de caixes de 1899 va ser, a més d'un rebuig d'una pujada dels impostos, una clara resposta a la manca de sensibilitat envers les propostes catalanistes per part dels governs de Madrid.
El Catalanisme es va configurar com una nova manera de plantejar l'articulació d'Espanya. D'aquesta manera es van albirant nous temps per progrés del país.
Van ser factors determinats en la novia visió de Catalunya la indústrialització i l'obrerisme, la Renaixença i el catalanisme polític.
La conjunta històrica generada per la industrialització va provocar canvis notables sobretot a les importants migracions del camp a la ciutat.
El creixement de Barcelona, progressiu i imparable va refarmar la ciutat com a primer nucli poblacional de Catalunya.
En termes de llengua, l' únic que es volia era que el el català fós vehícle de cultura, la qual com va escriure Joaquín Molas, va ser el resultatde diverses situacions polítiques socioeconòmiques i culturals.
A finals del segle XVIII, es va voler recuperar la llengua catalana com a llengua literària i de cultura.
El Romanticisme va adquirir a Catalunya un caràcter marcadament arqueològic. Poetes i pintors es van complaure en el món de les ruïnes i del passat.
Al 1836 ja havia tot un seguit de publicacions que preparàven el naixement de la Renaixença.
El lligam entre Renaixença, religió i catalanisme es va farmar amb la figura de Josep Torres i Bages que va replantejar l'unió existent entre Catalunya i el catolicisme.
Des del seu punt de vista, la religió era un aire configuradora de personalitat col·lectiva catalana.
La crisi colonial espanyola de 1898 va significar una nova imprensida per al catalanisme.
El famós tancament de caixes de 1899 va ser, a més d'un rebuig d'una pujada dels impostos, una clara resposta a la manca de sensibilitat envers les propostes catalanistes per part dels governs de Madrid.
El Catalanisme es va configurar com una nova manera de plantejar l'articulació d'Espanya. D'aquesta manera es van albirant nous temps per progrés del país.
Història de Catalunya
Durant molts segles el català no es va utilitzar com a llengua literària i els catalans que escrivien novel·les ho feien en castellà.
L'any 1833, el Diari el Vapor de Barcelona va publicar un poema Carles Aribau titulat "Oda a la pàtria", és a dir, escrit en català. Aquesta obra va suposar l'inici de la Renaixença ja que va deixar de parlar-se només a casa.
Els autors romàntics com l'escocès Walter Scott, i l'alemany Federico Schiller admiràven la llengua i el passat de la seva pàtria, i escrivien obres inspirades en històries i llegendes medievals.
Alguns intel·lectuals catalans com per exemple en Toni de Bufarull es van posar a estudiar la història de Catalunya. Avans Catalunya era un país poderós i dominava la Mediterrània.
El catedràtic Manuel Milá Fontanals va recollir moltes cançons tradicionals catalanes que la gent del poble encara canta, com per exemple "Romancerillo catalán" i aquest autor és considerat el primer provençalista Espanyol.
Aquests autors escrivien sobre temes catalans però ho feien es castellà.
Joaquim Rubió va ser l'autor que més necessitat tenia de escriure en català i de recuperar els jocs florals que els primers que es van celebrar van ser a l'any 1859.
Verdaguer va ser el gran restaurador de la llengua i va escriure "L'Atlàntida".
Àngel Guimerà va ser el guanyador dels jocs florals de l'any 1877 i també els va guanyar Jacint Verdaguer per la seva obra.
Destacar que l'ús del català com a llengua pública es va anar estenent. En quant al teatre es feia en català i hi anava molta gent i una altra cosa que va tindre molta importància és que es va estendre la Sardana per tot Catalunya, per aquest motiu, es diu que Catalunya doncs, ja tenia la seva dansa Nacional.
L'any 1833, el Diari el Vapor de Barcelona va publicar un poema Carles Aribau titulat "Oda a la pàtria", és a dir, escrit en català. Aquesta obra va suposar l'inici de la Renaixença ja que va deixar de parlar-se només a casa.
Els autors romàntics com l'escocès Walter Scott, i l'alemany Federico Schiller admiràven la llengua i el passat de la seva pàtria, i escrivien obres inspirades en històries i llegendes medievals.
Alguns intel·lectuals catalans com per exemple en Toni de Bufarull es van posar a estudiar la història de Catalunya. Avans Catalunya era un país poderós i dominava la Mediterrània.
El catedràtic Manuel Milá Fontanals va recollir moltes cançons tradicionals catalanes que la gent del poble encara canta, com per exemple "Romancerillo catalán" i aquest autor és considerat el primer provençalista Espanyol.
Aquests autors escrivien sobre temes catalans però ho feien es castellà.
Joaquim Rubió va ser l'autor que més necessitat tenia de escriure en català i de recuperar els jocs florals que els primers que es van celebrar van ser a l'any 1859.
Verdaguer va ser el gran restaurador de la llengua i va escriure "L'Atlàntida".
Àngel Guimerà va ser el guanyador dels jocs florals de l'any 1877 i també els va guanyar Jacint Verdaguer per la seva obra.
Destacar que l'ús del català com a llengua pública es va anar estenent. En quant al teatre es feia en català i hi anava molta gent i una altra cosa que va tindre molta importància és que es va estendre la Sardana per tot Catalunya, per aquest motiu, es diu que Catalunya doncs, ja tenia la seva dansa Nacional.
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Auca de la Renaixença (36-40)
Vinyeta 36: El teatre marxa sol i don Àngel fa el que vol.
En aquesta vinyeta es troba representat Àngel Guimerà damunt d'un escenari representant una obra. És tant bon dramaturg que totes les escenes li surten soles i el teatre sembla que marxi sol, tal i com diu la vinyeta, és a dir, ho viu moltíssim i al públic li encanta, ja que Àngel Guimerà va tindre molta importància a l'època de la Renaixença.
Vinyeta 37: Ja per fi nostra cultura pot comptar amb literatura.
Sense literatura no hi ha cultura, per aquest motiu és ideal i necessari sempre buscar informació del passat per entendre el present.
Vinyeta 38: que agermana els bens nascuts que no volen ser orelluts.
Vinyeta 39: "No ho tenim tot, què carall!" Ens recorda l'Almirall.
En aquesta vinyeta, el terme Almirall és el general de la marina guerrera.
El no tindre-ho tot es refereix a que no tenen tot el que volen per a la nostra Catalunya, per exemple, el no ser independent i no tindre els drets o sistemes polítics que voldrien. Per aquest motiu relaciona l'Almirall amb el no tindre-ho tot, perquè potser el general de la marina guerrera va tindre un problema semblant.
Vinyeta 40: Decidit, treballa amb vista pel Congrés Catalanista.
Hem de treballar amb moltes ganes, sabent el que realment estem fent i pensant amb el cap correctament a nivell polític per aconseguir una Catalunya independent. El Congrés Catalanista va ser una assamblea celebrada a Barcelona per tal de fixar l'ideari catalanista. La iniciativa sorgí arran de l'article de Valentí Almirall Lo Primer Congrés Catalanista, on proposava la celebració d'un Congrés Catalanista que fos el punt de partida per la constitució un Centre catalanista, aglutinador de les diverses tendències polítiques i poder participar en l'activitat política amb veu pròpia.
En aquesta vinyeta es troba representat Àngel Guimerà damunt d'un escenari representant una obra. És tant bon dramaturg que totes les escenes li surten soles i el teatre sembla que marxi sol, tal i com diu la vinyeta, és a dir, ho viu moltíssim i al públic li encanta, ja que Àngel Guimerà va tindre molta importància a l'època de la Renaixença.
Vinyeta 37: Ja per fi nostra cultura pot comptar amb literatura.
Sense literatura no hi ha cultura, per aquest motiu és ideal i necessari sempre buscar informació del passat per entendre el present.
Vinyeta 38: que agermana els bens nascuts que no volen ser orelluts.
Les persones que agermanen a les criatures per què no es deixin influenciar per la societat i tinguin els coneixements que hagin de tindre i no es deixin manipular, és a dir, per evitar que siguin "tontos" en les seves formes de pensar políticament.
Vinyeta 39: "No ho tenim tot, què carall!" Ens recorda l'Almirall.
En aquesta vinyeta, el terme Almirall és el general de la marina guerrera.
El no tindre-ho tot es refereix a que no tenen tot el que volen per a la nostra Catalunya, per exemple, el no ser independent i no tindre els drets o sistemes polítics que voldrien. Per aquest motiu relaciona l'Almirall amb el no tindre-ho tot, perquè potser el general de la marina guerrera va tindre un problema semblant.
Vinyeta 40: Decidit, treballa amb vista pel Congrés Catalanista.
Hem de treballar amb moltes ganes, sabent el que realment estem fent i pensant amb el cap correctament a nivell polític per aconseguir una Catalunya independent. El Congrés Catalanista va ser una assamblea celebrada a Barcelona per tal de fixar l'ideari catalanista. La iniciativa sorgí arran de l'article de Valentí Almirall Lo Primer Congrés Catalanista, on proposava la celebració d'un Congrés Catalanista que fos el punt de partida per la constitució un Centre catalanista, aglutinador de les diverses tendències polítiques i poder participar en l'activitat política amb veu pròpia.
dijous, 16 de setembre del 2010
Literatura Catalana
En aquest segon any treballarem el què és la literaura catalana i quina importància té per als nostres dies tal hi com ho expressa el títol del blog ja que sense passat no hi ha present, i si hem arribat als nostres dies amb cultura i comunicant-nos i parlant correctament es gràcias a la literatura.
Anirem aprenent coses noves i a partir d'això les anirem penjant al nostre blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)